CONTE D’ADVENT: MARIA I EL FIC

Després que l’àngel hagués anunciat a la Verge Maria que seria mare del nin Jesús, es va preocupar perquè ningú sabés que es trobava en estat. Una dona fadrina i jove com ella, en aquell temps, l’haguessin jutjada i apedregada per la seva condició. Ningú hagués cregut que seria la Mare de Déu.
Na Maria era molt pobra, i fins que no fos casada amb Josep havia de fer feina, servint una dona major Aquesta dona s’anomenava Sara i no era massa simpàtica ni posseïa gaire bellesa, i a més a més tenia un fic enorme ben al mig del nas. Cap home no se li havia acostat mai, i això la feia estar encara més rabiosa i malsoferta. na Maria la servia molt bé, perquè malgrat tot, na Sara la pagava bé i en el fons tenia un gran cor.
Na Sara estava molt gelosa de na Maria, perquè li agradava molt en Josep, però sabia que amb el seu caràcter i el seu fic en el nas, no el podria tenir mai, encara que ella tengués molts de doblers.
Un dia na Sara va veure que na Maria tenia un bon panxó, i tot d’una va sospitar que podria estar esperant un fill. Na Sara es va posar encara més gelosa i va pensar en denunciar na Maria i tal volta encara podria tenir una oportunitat per casar-se amb Josep.
Quan ja havia decidit denunciar na Maria, na Sara va caure malalta d’unes febres i es va haver de jeure al llit. Na Maria va continuar servint-la, sense por d’aplegar les febres. Com que la temperatura del cos de na Sara era tan alta, na Maria li eixugava el front amb pedaços mullats de vinagre i romaní, li preparava sopetes i li feia bullidures d’herbes que havia aprés a fer a casa seva.
Quan un dia, na Maria donava fregues a Sara per amorosir-li la febre, es va fixar amb el fic del nas i li va dir que creia que li podria llevar. Sara, que estava molt fatigada per les febres, li va dir que fes el que volgués, tanmateix ella creia que s’estava morint. Na Maria, amb l’ajuda d’un gavinetet esmolat i les bullidures d’herbes del bosc, va anant curant el fic de na Sara fins que va caure sec del tot. Li va quedar una nafra molt lletja, però poc a poc amb ajuda del vinagre, les herbes i l’oli, es va convertir amb un senyal molt petit.
Entre la febre, les fregues de na Maria i el fic que havia desaparegut, la cara de na Sara semblava una altra. Un dia va venir a visitar-la en Josep i el seu germà gran que es deia Joan, que també era fadrí. Quan els germans varen veure na Sara, quasi no la varen conèixer i en Joan va quedar encantat d’aquella dona major, que semblava molt elegant i atractiva.
Na Sara no entenia per què la gent que anava a visitar-la li feia un altre cas, era més amable amb ella. Això va fer que na Sara encara fos més simpàtica i acollidora.
Un dia quan ja estava millor, varen anar al riu amb na Maria per recollir aigua, i na Sara va descobrir el seu reflex dins el riu. Sara es va alegrar molt quant va veure la seva cara molt més bella sense el fic del nas, i la seva pell molt més fina, i la seva mirada més tranquil·la i amable.

Na Sara es va girar cap a na Maria i li va donar les gràcies per haver-li tingut un esment tan amable. En aquell mateix lloc va aparèixer en Joan el germà de Josep i adreçant-se a na Sara, la va convidar a ca seva a conversar una estona. La cara de na Sara es va omplir d’alegria: a la fi un home s’havia interessat per ella, i era un bon home i atractiu. Tot d’una li va dir que sí, i se’n va anar amb ell.
Al cap de poc temps, en Josep va dir a na Maria que es casaria amb ella i anirien a tenir el fill a Betlem. En Josep encara li va dir que no es preocupàs pel nadó que duia dins el ventre: ningú l’acusaria de res, i manco na Sara, que no podria perdre temps amb aquestes coses, perquè el seu cor estava ple d’amor per en Joan, i ja no hi cabien rancúnies ni enveges.

L’AMOR OMPLE EL COR DE BONDAT
I NO HI DEIXA LLOC PER A ALTRES SENTIMENTS DOLENTS
MOLTS D’ANYS

Mn. Joan Bordoy i Gibert

Advent de 2008

Mal gust

Ja en el pasta enfrontament del darrer europeu de futbol, una cadena de televisió va començar a jugar amb un homenet de pedaç que anava vestit dels colors dels nostres contrincants, incitant a que els hi fiquessin agulles per llevar forces i fer mal. Ja en aquell moment ho vaig trobar de mal gusts i barroer. Si s’ha de guanyar alguna cosa ha de ser amb elegància, i quant més fort és el contrincant, més mèrit té la victòria.
Ara ho volen fer amb Sarkozy i companya, llavors diuen que estam a una societat secularitzada, a on allò que tengui que veure amb l’espiritualitat no esta de moda, i veiem que cerquen màgies africanes que també pareixen passades de moda. Passades de moda amb mal gust i que suposadament volen fer mal. Quin món.

25 – 10 – 2008

Mn. Joan Bordoy i Gibert

HALLOWEN = DISBAUXA, GATERES, ESBURBATS I DISFRESSES

TOTS SANTS I FEELS DIFUNTS = RECORD, RESPECTE I COMMEMORACIÓ

Procur ser respectuós amb tothom, i crec que el divertir-se es bo i saludable, però hi ha coses que em vesen.
No puc consentir que les nostres festes tradicionals (malgrat siguin de caràcter religiós) siguin substituïdes per festes alienes a la nostra cultura, celebracions que tan sols les coneixem pel televisor i el cinema.
Crec que hem de respectar totes les tradicions foranies, cada poble té les seves característiques i s’han de protegir.
El que no està bé és que tot allò que ve de fora pareixi millor i s’hagi de menjar tota la nostra tradició.
Les festes de Tots Sants i els Feels difunts esdevé per tots el cristians una festa grossa, recordam els nostres difunts i anam a visitar-los i a oferir-los homenatge, preguem per ells demanem la seva intercessió, però sempre dins un marc de respecte i enyorança, recolliment i pregària.
Que ermós recordar els nostres avantpassats. Que bell pregar per ells i amb ells.
Trobeu que això es pot substituir amb festes i botellots de quatre pierrots disfressats els mateixos dies que tanta de gent recorda en silenci els seus difunts?

Mn. Joan Bordoy i Gibert

Espectacle = diversió, pregària = conversió

Algunes vegades he pensat abans de començar una missa de posar-me un vestit de pierrot i començar a explicar acudits acabant ballant davant el meus feligresos, per no dir de contractar alguna atracció de varietes. Si més no, la gent en un primer moment es podria escandalitzar, però de ben segur que el diumenge vinent l’església estaria de gom a gom per visualitzar el capellà loco que vol cridar l’atenció. Tot això sempre avalat per un rebombori mediàtic que se’n parlaria per tot arreu. Publicitat i fama assegurada. Tres diumenges fent això i seria més conegut que és pam amb oli (no vull continuar per aquests camí per no donar idees)

No podem confondre les coses, un espectacle es per gaudir i evadir-se. La boxa, el futbol, el cinema, el teatre, un concert musical, el circ, etc. tot això esta molt bé i té la força per estirar la gent amb unes finalitats divertir, agradar i fer diners (entre d’altres).
Paguem una entrada i agrada o no agrada, no hi ha més discussió. Si no agrada, ràpidament es canvia d’estratègia per fer que la gent acudeixi a l’espectacle.

L’eucaristia no és això, no val dir que a la missa m’ha avorresc per que és sempre igual. A l’Eucaristia en principi no ens anam a divertir, anam a pregar, a pregar juntament amb els nostres germans, grans i menuts. Es ver que ha de ser bella i amena, una cosa no lleva l’altre, però en principi no cerquem això, cerquem que la litúrgia ens ajudi a penetrar en el nostre interior, retrobar el germà i amarar-nos de Déu. No anam a l’església a divertir-nos, sinó a convertir-nos. L’Eucaristia no és d’un capella ni d’una parròquia, és Universal, pertany a l’Església a Déu. No la puc emprar per lluir-me o que és llueixin els altres, per agradar i que vengui més gent. La missa és un ritual sagrat que tots els cristians ajuntem cap al cel, un do del Senyor.

M’agradaria molt que algú ho tastes un dia, i venir a missa amb el “xip” de no tenir necessàriament que passar gust, sinó de deixar-se amorosir per el ritual, la música, els cants, les lectures, les pregàries, la comunitat reunida. Penetrar dins la celebració de l’Eucaristia per re-descobrir qui és Jesús i quina herència va deixar. Feis això que és el meu memorial. Un memorial sagrat i lliure pel qui en vol.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

Arts per gaudir, no per discutir

Hi ha dues realitats que formen part de la vida de qualsevol ésser humà, són dues meravelles de la evolució humana o un do de Déu, i ens podríem atrevir a afirmar en permís dels antropòlegs i altres científics, que esdevenen quasi exclusivament de la raça humana. Ens referim a dues realitats que els hem convertides en art, són el llenguatge verbal i escrit i la música. Tant un com l’altre són dos vehicles que ens fan manifestar i comunicar les nostres realitats més ocultes. La poesia, la meravella de les diferents llengües, la literatura que ens transporta a móns incognoscibles, es a dir una autentica festa de la grandesa de l’home. La música l’art més efímer però més sublim que pot elevar la nostra realitat a l’èxtasi comunicatiu amb allò que sentim però no veiem, quelcom semblant a l’espiritualitat més delicada. Qui no s’ha emocionat sentint qualsevol obra mestra musical. Qui no relaciona alguna tonada amb una època de la seva existència. Estic convençut que ningú em farà el contrari que són dues meravelles de la vida.
Però. Em faig una pregunta. Si el dos tipus de llenguatge el literari i el musical, esdevenen un art donat a la humanitat pel seu goig, perquè les més gran bregues succeeixen molt sovint amb el rerafons d’aquestes excepcionals arts. He estat testimoni de bregues descomunals per culpa de les llengües, si un vol veure viccerel·litat i morros que es tregui el tema del català, mallorquí, balear, foraster o castellà, Mare de Déu que n’he sentit de crits i manotades. Tal ment amb els músics, jo també pertany al gremi, i puc assegurar la quantitat d’enveges i critiques que brollen dels practicants de tan esplèndida manifestació de la sensibilitat humana.
En definitiva és mal d’entendre que la humanitat sigui tan complexa. Amb quina tranquil·litat i felicitat podríem viure gaudint d’aquests dons com les arts comunicatives, que ens haurien d’unir, i de la unió brolla l’amor i de l’amor esdevé la felicitat. Déu ens dona instruments, eines per ser felices per gaudir de les nostres qualitats, no emprem aquests magnífics talents per enfadar-nos. Si no per estimar-nos més i gaudir més i més units.

Mn. Joan Bordoy i Gibert

“emperons”

Diumenge XXI diumenge 24d’agost de 2008


El nostre caràcter és molt propens a fer una seria de matisacions quan parlem de algú.
Per exemple, quan comencem a dir d’algú que és una persona vaga o poc formal despistada i grollera compareix un però!!!!!!! Té un cap pels números o té una mà per fer paelles, etc. D’altra banda quan comencem amb elogis, per exemple és mol bon al·lot, o una bella persona apareix el però!!!!!!!!! És un desastre per fer qualsevol cosa, no arriba d’hora mai etc.
És ver que molta de gent es mereix un però ben gros, però sovint els perons negatius superen de bon tros els perons positius. I a més hi ha moltes de coses situacions i persones que no tenen massa emperons i procuram cercar set peus a un moix per trobar-ne un parell.
Tal volta la nostra fe esta farcida d’emperons. I jo diria que ni hi ha més de dos. Em fan molta por les persones tancades i que no hi volen veure més de lo que han vist o escoltat durant tota la seva vida. Crec que el posar emperons a algunes idees o costums fa que la historia vagi caminant i millorin les coses.
Així hi tot en de anar alerta en alguns perons. Hi ha perons que en de tenir molt clar que no els podem qüestionar. Per exemple: Jesús é un bon home, però això del Fill de Déu en cau un poc esquerra mà. Jesús va morir en la creu per defensar l’amor a tothom, però això que ressuscites no ho veig clar. L’Esperit Sant està en nosaltres, però crec que no fa res per nosaltres. Això de la resurrecció és una bona opció, però hi ha alternatives més originals.
Emperons d’aquesta casta minen irremeiablement la nostra fe i la coherència en la nostra vida. Veiem com Pere esdevé el creient model, ell no dubte de la filiació del Senyor, tu ets el Fill del Déu viu. Es poden tenir moltes castes de dubtes, però si dubtem de allò fonamental estam perduts. És com si llevéssim el fonaments a una casa, les rodes d’un cotxe o el cor a una persona. La nostra convicció la nostra adhesió a una esperança queda totalment desnaturalitzada i buida de allò fonamental.
Podem posar molts d’emperons a l’Església el papa, el rector i les monges, som humans i fem coses que poden ser “emperonades” però no posem mai un emperò a qui és realment el fonament de la nostra fe. Jesús és un home com nosaltres, però si no és el vertader Fill del Déu viu seria una mala broma que no ens faria cap casta de gràcia.





Mn. Joan Bordoy i Gibert

De que ens serveix ser fills de Déu

Un pare anava amb el seu fill quan es varen topar amb una pedra de dimensions considerables ben el mig del camí. La reacció del infant va ser mirar el pare i fer cara de sorpresa davant aquell contratemps i ja pensava de quina forma evitar l’obstacle.
El pare li va dir que abans d’evitat la roca la intentes retirar per facilitat el pas a la gent que podia passar per aquell lloc desprès d’ells. El nin va dir a el seu pare que era molt grossa per poder-ho fer. Malgrat tot, el pare li va dir que ho proves amb totes les seves forces.
L’infant ho va fer fins que s’hi va esbreonar. Cansat de provar-ho una vegada i un altre caparrudament, va dir a el pare que no ho podia fer.
- De ver que has emprat totes les teves forces?. El va escometre el pare.
- Si, totes. Va contestar el fill abatut.
- No els has emprades totes. Replicà el progenitor.
- Si que ho he fet. Contestar el jove.
- Perquè no m’has demanat ajuda a mi, que som el teu pare, t’hagués ajudat. Ho jo no som part dels teus recursos. Va dictaminar el savi cap de família.

La nostra prepotents societat és així, emulant el fill que no té en conta el millor recurs que pot tenir l’ajuda inestimable del seu pare. Ens erigim caparruts davant qualsevol entrebanc i quasi mai ens adrecem al Pare poder demanar-li ajuda. I si ho fem és moltes de vegades quan no hi ha remei.
El ser creient forma part d’un joc molt semblant. Per una banda ens en de esforçar per resoldre les nostres qüestions i per altre que en veiem que no podem més demanar l’ajuda a algú molt més fort que nosaltres, esperant que moltes de vegades els resultats no són com nosaltres en agradaria, sinó com ha de ser.

Cada matí faig la mateixa pregària:
Senyor, donau-me forces per resoldre allò que puc.
Donau-me paciència per acceptar allò que no puc resoldre.
I saviesa per esbrinar quines puc resoldre i quines no puc.

Mantenir un sa equilibri de forces i paciència, i una gran dosi saviesa, ens faria ser més humils i feliços.

Diari d'un pres en el temps II

No aixeques el cap i ja et ve a la memòria la troballa de la teva existència. La gran pregunta sempre et persegueix com una ombra que no te deixa en pau. Aquesta ombra podria ser la mort, la nul·lificació, l’angoixa que reneix del més profund del teu ésser, fins hi tot adonar-te que ets insignificant.
Només ho puc sabre si en giro i la miro de front. Però a l’instant que en revolt sobre mi mateix , la maleïda ombra desapareix.

L’estelet generós

Hi havia un estel molt petit en el firmament. Ell volia jugar amb els altres estels, però sempre el rebutjaven i no li feien cas. Els altres estels, quan es cansaven de jugar, es posaven a discutir quin d’ells era el més important. Un deia que era un sol d’un sistema galàctic molt important, un altre que pertanyia a una constel·lació que tothom admirava per la seva bellesa, un altre que era l’estel que tots els navegants miraven per orientar-se. Així, gairebé tots els grans estels del cel volien ser el més important.
L’estelet estava molt trist, li era igual ser petitet, però volia jugar i que li fessin cas.
Un dia el bon Déu va veure que l’estelet plorava, les seves llagrimetes feien una cua molt petita, però molt brillant i lluminosa.
El bon Déu s’hi va acostar, el va abraçar amb els seus sants braços i li va donar una forta besada. L’estelet es va sentir molt conhortat que el bon Déu, pare de tot l’Univers, li fes cas i l’estimàs tant.
El bon Déu li va dir:
- Ja sé que ningú no et fa cas, perquè ho sé tot, però jo t’estim molt, i a tu més perquè ets petit, dèbil i sensible. Però això no vol dir que no siguis molt important. Tothom ho és, malgrat no ho sembli. Mira: jo tenc una missió molt important per encomanar-te. El meu fill, el Bon Jesús, ha de néixer a Betlem, un poblet molt petit com tu. Hi ha uns pastors pobres i uns Reis màgics que no saben on naixerà el meu fill. Com que no hi puc enviar cap del altres estels perquè són massa grossos, hi hauràs d’anar tu.
Vés molt alerta, perquè si t’acostes massa a la Terra, podria ser que et fonguessis amb l’atmosfera, i desapareixeries.

El nostre estelet es va posar molt content, el Bon Déu li havia comanat una feina molt important: indicar a uns Reis Màgics i uns pastors pobres on era el Bon Jesuset.
Així ho va fer, es va posar en camí. Desgraciadament, aviat es va adonar que no el veien. Ell es va acostar molt a la Terra, però no bastava perquè el veiessin.
Va començar a tenir molta de por de desfer-se a l’atmosfera, i li va entrar una gran tristor en comprovar que no era capaç de complir la feina que el Bon Déu li havia encomanat.
La pena el consumia i, com que era tan sensible, es posà a plorar. Així dons, les seves llagrimetes s’il·luminaren i es va témer que els Reis Màgics i els pastors pobres miraven la cua que formaven les seves llàgrimes i que es posaven tot d’una en camí.
Això el va alegrar molt, però no podia deixar de plorar perquè no deixassin de veure’l. La tristesa va donar pas a l’emoció i l’emoció li permetia continuar plorant per indicar on havia nascut el nin Jesús.
A la fi, els Màgics i els pastors varen oferir els seus presents i varen adorar el ninet acabat de néixer. Tots estaven molt contents. Llavors tots se’n varen anar i deixaren aquella pobra família tota sola, tan tota sola que es posaren molt trists. La verge Maria i l’infant començaren a tenir fred, molt de fred. Sant Josep, cercava, pertot arreu, un poc de foc per escalfar la seva esposa i el seu nadó i també tots els animalets que hi havia dins l’estable. No trobava res per encendre foc, i es va començar a preocupar molt.
L’estelet s’adonà del que passava i s’entristí de veure que després de tota aquella alegria els havien deixat tan tots sols.
L’estelet va prendre una decisió. Ajudaria Sant Josep a encendre foc. I, amb molta de por, però amb convenciment, va començar a entrar a l’atmosfera. El valent estelet es va començar a desfer, cada cop més, però la seva única idea era fer arribar una mica de foc, ni que fos una espurna, a la llenya que havia preparat Sant Josep.
A poc a poc, l’estelet es desfeia. Era molt dolorós, però havia pres una determinació. Ja en quedava ben poc. Tanmateix va aconseguir que el seu petit cor, ben encès, arribàs a la foguera i l’encengués.
La pobra família es va alegrar molt, i també el nin Jesús i tots els animalets que hi havia dins l’estable. No sabien d’on els havia vingut el foc, però sabien que malgrat que pareixia que eren tots sols, el Bon Déu els protegiria.

L’estelet va desaparèixer, però el foc del seu coret va servir per escalfar el Salvador. Va ser el millor presents de tots, i va fer companyia durant molt de temps a aquella pobra i Sagrada Família.

No hi ha present millor que donar-se un mateix.

Bon Nadal i feliç any nou, i que els Màgics duguin moltes felicitat.



Mn. Joan Bordoy i Gibert

Diari d’un pres del seu temps

Un altre dia que te aixeques cansat. Un cansament que ja no saps si és més cosa física o simplement per l’oi que et fa viure. Un altre pic t’has de enfrontar amb els problemes quotidians. La feina es converteix amb quelcom estrany a on et trobes aclaparat per totes les realitats que no pots controlar.
Un petó a la parella A on és la il·lusió d’avanç aquella persona que se presentava davant tu i et tremolava el cor d’emoció.

Berthelon i Pare Chevrier

Realment ens trobem que en Berthelon ens posa en contacte en referència a la pobresa del pare Chevrier. No es veu un asceta cercant una posició de heroisme ni res semblant. Tal volta la pobresa que ens mostra el prefaci del comentarista es una pobresa nascuda del mateix evangeli.
No podem entendre com se pot tornar algú pobre simplement per un ideal o convicció social. La pobresa que el ens proposa, es una pobresa nascuda de l’Amor. Un Amor diví, nascut d’una lectura i pregària acurada de la Paraula del Mestre.
Per un capellà, la paraula pobre pot contemplar, múltiples accepcions. una de les accepcions podria ser, renunciar a no cercar les riqueses. No buscar riqueses, és posar-se a disposició de lo que en un principi vol l’Església. En el meu cas, al front d’una parròquia antiga, el major dels meus esforços es centre en treure el major benefici per poder mantenir la infrastructura arquitectònica i monumental. Tal volta pareix que la closca pesa més que tot el que hi ha dedins. Quant abans era la mostra de la devoció d’un poble, avui pareix que tot el missatge de Jesús quedés reduït a un mena de arqueologia. Son situacions que et fan pensar sobretot pensar con pot ser que nosaltres en diguem cristians, si pareix que no més volem mantenir el tinglado i poca cosa més. Si en ve un pobre, es ver que li puc oferir un lloc acollidor de pregària i una estona d’escolta sincera i un poc de manjar. El cas que no estic satisfet. No sé ben be perquè serveix tot això.
En demano si el Pare Chevrier es trobas amb aquesta situació, per altra banda, obeint als seus superiors com en el meu cas, com si mouria.
Si pobresa i obediència van de la mà, com ens ensenya el pare Antonio, com pot entendre aquestes coses.
Ja sé que se me pot acusar de reduccionisme o simplisme, i que s’ha de veure més enllà del que sembla. Podem recercar qualsevol excusa. Però si algú mira el seu cor i la seva consciència, veu que aquest no es el camí de Jesús.

Pessimista o optimista informat

Fa molts de dies que ens trobam immergits dins una mena de fibló polític. Sobresurten dos candidats, que d’alguna manera, s’han col·locat en els extrems oposats d’una mateixa realitat.
Per una banda un diu que tot va bé i l’altre que no hi ha res que vagi bé. Quin dels dos has de fer cas?
Els hi veuen massa la ploma, ni l’un ni l’altre tenen raó. Es ver que l’esquerrà perd molt de temps amb coses que no tenen gaire importància i en fer enfadar a sectors que no hi emportaria. Per altra banda, el dretà es capfica en coses que, tal volta, fase els més pobres més pobres i els rics més rics.
Així hi tot a on són els autèntics maldecaps de la gent. Ciutadans hipotecats fins el dia de la jubilació. Vells que no poden arribar a fi de mes. Joves que no poden accedir a un habitatge. Això per no parlar de les polítiques de desenvolupament exterior, em de pensar que si no ens preocupam pels nostres veïnats pobres, a la llarga també ens perjudicaran. I malgrat això del suposat egoisme de la prepotència dels que mengem cada dia, seria de justícia pensar amb els que pateixen, encara que sigui per simple solidaritat.

Festes de pasqua o vacances de primavera

Les festes de pasqua són, sense cap casta de dubta, les dates més significatives per qualsevol cristià. Això en du a pensar, vist el poc cas que els hi fan, si faria falta una explicació més acurada d’allò que signifiquen. Això no ho puc fer en aquestes línies, per no abusar de la vostra paciència, ni la de l’editor. Però si que voldria fer un breu comentari.
Tinc l’experiència de quasi trenta-un anys engreixant les files de la gran majoria de cristians no practicants, i d’alguna forma veia els braus des de la barrera, sense cap casta d’interès per unes celebracions caduques i passades de moda. Ni tan sols em preocupaven els clergues caparruts recomanant què celebressin amb serietat les festes pasquals, no em provocaven més que rialles i un cert sentiment del ridícul aliè. M’estimava més anar-me’n de vacances o qualsevol altra cosa que en vengués de gust.
Davant aquesta realitat del 97% d’andritxols (igual que els altres mallorquins), no seria millor claudicar, amb l’esnobisme de darrera generació, i anomenar-les vacances de primavera, tal volta, seria més profitós dir les coses pel seu nom, no és ver?
Així hi tot, no vull deixar de manifestar la convicció, que encara hi ha un bon nucli de cristians que els interessa celebrar la seva fe. Independentment dels seus gustos i desitjós, creuen en Jesús ressuscitat, estimen la seva parròquia, malgrat el rector de torn els si agradi més o manco. I sobre tot, volen que les seves costums i cultura siguin respectades.
Per nosaltres els cristians que volem practicar el seguiment del Déu amor ens és igual com anomenin aquestes dates, malgrat les diguin “festes del llamp forcat”, allò que realment ens preocupa és que Déu ens estima i vol que donem testimoni del seu amor.
Molts d’anys a tots, tant si ens veiem a les celebracions de pasqua com si sou de vacances de primavera.

No entenc res

Estic trist, amb el cor compungit. No entenc res, pareix que mentre que sé més coses, manco les entenc.
Sé que per ser capellà, cal un llarg disceniment, un camí ple d’obstacles, estudis interminables, experiències humanes sense fi, sacrificis per la causa, obediències segues, renuncies personals importants que et rompen el cor, i un ramell de exigències que no cal nomenar-les.
Això si, la plenitud de sentir-te estimat pel Senyor paga la pena per tot això i més. Un gràcies d’una velleta o un somriure d’un infant, paguen de sobres qualsevol casta d’esforç.
Així hi tot, companys estimats i plens de qualitats de tota mena, ho deixen.
Continu se’ns entendre-ho, no vull cercar culpables, ni tan sols explicacions.
No més vull seguir estimant. Estimar a l’Església, i seguir estimant a els companys. Demanar a Déu que sigui Déu. Que el seu seguiment no sigui tan dolorós, que no hi hagi amargura dins allò que hauria de ser goig sense límits.
Per què som tan caparruts?

Escuses de mal pagador

Fa temps que no escric res al blog. Això no m'alegra gens, però la veritat és que no tenc massa temps, com la majoria dels mortals.
Vos fitsereu que ho faig en català, això és simplement perque en tenc que doblegar al caprici dels politics i perquè, realment, em dona la gana.
Com a bon mallorquí és bo coneixer bé la teva llengua. Però fent l'esforç d'aprendre escriure bé el català he conegut persones angoixades per fer els que l'administració els hi exigeix.
Em dol, perque el que hauria de ser una cosa que fes estimar més la llengua, es converteix amb una malaurada purga per molts, i això pot provocar l'odi en lloc de l'amor.
Per altra banda, em pareix molt bé el que es consegueix a les escoles, fa molt de goix veure un nin o nina estranger com s'expressa amb un mallorqui perfecte. Això dona una glopada d'oxigen a la llengua que no deixa de ser una expresió de la nostra cultura illenca. Però, sempre hi ha un però, els seus papas i les seves mamas, que malgrat ser mallorquins em rebut una educació solsament castellana, inclos amb la prohibició d'expersar-nos en català, ens haurien de haveer donat un poquet més de margue, no vos sembla?