Pessimista o optimista informat

Fa molts de dies que ens trobam immergits dins una mena de fibló polític. Sobresurten dos candidats, que d’alguna manera, s’han col·locat en els extrems oposats d’una mateixa realitat.
Per una banda un diu que tot va bé i l’altre que no hi ha res que vagi bé. Quin dels dos has de fer cas?
Els hi veuen massa la ploma, ni l’un ni l’altre tenen raó. Es ver que l’esquerrà perd molt de temps amb coses que no tenen gaire importància i en fer enfadar a sectors que no hi emportaria. Per altra banda, el dretà es capfica en coses que, tal volta, fase els més pobres més pobres i els rics més rics.
Així hi tot a on són els autèntics maldecaps de la gent. Ciutadans hipotecats fins el dia de la jubilació. Vells que no poden arribar a fi de mes. Joves que no poden accedir a un habitatge. Això per no parlar de les polítiques de desenvolupament exterior, em de pensar que si no ens preocupam pels nostres veïnats pobres, a la llarga també ens perjudicaran. I malgrat això del suposat egoisme de la prepotència dels que mengem cada dia, seria de justícia pensar amb els que pateixen, encara que sigui per simple solidaritat.

Festes de pasqua o vacances de primavera

Les festes de pasqua són, sense cap casta de dubta, les dates més significatives per qualsevol cristià. Això en du a pensar, vist el poc cas que els hi fan, si faria falta una explicació més acurada d’allò que signifiquen. Això no ho puc fer en aquestes línies, per no abusar de la vostra paciència, ni la de l’editor. Però si que voldria fer un breu comentari.
Tinc l’experiència de quasi trenta-un anys engreixant les files de la gran majoria de cristians no practicants, i d’alguna forma veia els braus des de la barrera, sense cap casta d’interès per unes celebracions caduques i passades de moda. Ni tan sols em preocupaven els clergues caparruts recomanant què celebressin amb serietat les festes pasquals, no em provocaven més que rialles i un cert sentiment del ridícul aliè. M’estimava més anar-me’n de vacances o qualsevol altra cosa que en vengués de gust.
Davant aquesta realitat del 97% d’andritxols (igual que els altres mallorquins), no seria millor claudicar, amb l’esnobisme de darrera generació, i anomenar-les vacances de primavera, tal volta, seria més profitós dir les coses pel seu nom, no és ver?
Així hi tot, no vull deixar de manifestar la convicció, que encara hi ha un bon nucli de cristians que els interessa celebrar la seva fe. Independentment dels seus gustos i desitjós, creuen en Jesús ressuscitat, estimen la seva parròquia, malgrat el rector de torn els si agradi més o manco. I sobre tot, volen que les seves costums i cultura siguin respectades.
Per nosaltres els cristians que volem practicar el seguiment del Déu amor ens és igual com anomenin aquestes dates, malgrat les diguin “festes del llamp forcat”, allò que realment ens preocupa és que Déu ens estima i vol que donem testimoni del seu amor.
Molts d’anys a tots, tant si ens veiem a les celebracions de pasqua com si sou de vacances de primavera.

No entenc res

Estic trist, amb el cor compungit. No entenc res, pareix que mentre que sé més coses, manco les entenc.
Sé que per ser capellà, cal un llarg disceniment, un camí ple d’obstacles, estudis interminables, experiències humanes sense fi, sacrificis per la causa, obediències segues, renuncies personals importants que et rompen el cor, i un ramell de exigències que no cal nomenar-les.
Això si, la plenitud de sentir-te estimat pel Senyor paga la pena per tot això i més. Un gràcies d’una velleta o un somriure d’un infant, paguen de sobres qualsevol casta d’esforç.
Així hi tot, companys estimats i plens de qualitats de tota mena, ho deixen.
Continu se’ns entendre-ho, no vull cercar culpables, ni tan sols explicacions.
No més vull seguir estimant. Estimar a l’Església, i seguir estimant a els companys. Demanar a Déu que sigui Déu. Que el seu seguiment no sigui tan dolorós, que no hi hagi amargura dins allò que hauria de ser goig sense límits.
Per què som tan caparruts?

Escuses de mal pagador

Fa temps que no escric res al blog. Això no m'alegra gens, però la veritat és que no tenc massa temps, com la majoria dels mortals.
Vos fitsereu que ho faig en català, això és simplement perque en tenc que doblegar al caprici dels politics i perquè, realment, em dona la gana.
Com a bon mallorquí és bo coneixer bé la teva llengua. Però fent l'esforç d'aprendre escriure bé el català he conegut persones angoixades per fer els que l'administració els hi exigeix.
Em dol, perque el que hauria de ser una cosa que fes estimar més la llengua, es converteix amb una malaurada purga per molts, i això pot provocar l'odi en lloc de l'amor.
Per altra banda, em pareix molt bé el que es consegueix a les escoles, fa molt de goix veure un nin o nina estranger com s'expressa amb un mallorqui perfecte. Això dona una glopada d'oxigen a la llengua que no deixa de ser una expresió de la nostra cultura illenca. Però, sempre hi ha un però, els seus papas i les seves mamas, que malgrat ser mallorquins em rebut una educació solsament castellana, inclos amb la prohibició d'expersar-nos en català, ens haurien de haveer donat un poquet més de margue, no vos sembla?