Realment ens trobem que en Berthelon ens posa en contacte en referència a la pobresa del pare Chevrier. No es veu un asceta cercant una posició de heroisme ni res semblant. Tal volta la pobresa que ens mostra el prefaci del comentarista es una pobresa nascuda del mateix evangeli.
No podem entendre com se pot tornar algú pobre simplement per un ideal o convicció social. La pobresa que el ens proposa, es una pobresa nascuda de l’Amor. Un Amor diví, nascut d’una lectura i pregària acurada de la Paraula del Mestre.
Per un capellà, la paraula pobre pot contemplar, múltiples accepcions. una de les accepcions podria ser, renunciar a no cercar les riqueses. No buscar riqueses, és posar-se a disposició de lo que en un principi vol l’Església. En el meu cas, al front d’una parròquia antiga, el major dels meus esforços es centre en treure el major benefici per poder mantenir la infrastructura arquitectònica i monumental. Tal volta pareix que la closca pesa més que tot el que hi ha dedins. Quant abans era la mostra de la devoció d’un poble, avui pareix que tot el missatge de Jesús quedés reduït a un mena de arqueologia. Son situacions que et fan pensar sobretot pensar con pot ser que nosaltres en diguem cristians, si pareix que no més volem mantenir el tinglado i poca cosa més. Si en ve un pobre, es ver que li puc oferir un lloc acollidor de pregària i una estona d’escolta sincera i un poc de manjar. El cas que no estic satisfet. No sé ben be perquè serveix tot això.
En demano si el Pare Chevrier es trobas amb aquesta situació, per altra banda, obeint als seus superiors com en el meu cas, com si mouria.
Si pobresa i obediència van de la mà, com ens ensenya el pare Antonio, com pot entendre aquestes coses.
Ja sé que se me pot acusar de reduccionisme o simplisme, i que s’ha de veure més enllà del que sembla. Podem recercar qualsevol excusa. Però si algú mira el seu cor i la seva consciència, veu que aquest no es el camí de Jesús.
