Després que l’àngel hagués anunciat a la Verge Maria que seria mare del nin Jesús, es va preocupar perquè ningú sabés que es trobava en estat. Una dona fadrina i jove com ella, en aquell temps, l’haguessin jutjada i apedregada per la seva condició. Ningú hagués cregut que seria la Mare de Déu.
Na Maria era molt pobra, i fins que no fos casada amb Josep havia de fer feina, servint una dona major Aquesta dona s’anomenava Sara i no era massa simpàtica ni posseïa gaire bellesa, i a més a més tenia un fic enorme ben al mig del nas. Cap home no se li havia acostat mai, i això la feia estar encara més rabiosa i malsoferta. na Maria la servia molt bé, perquè malgrat tot, na Sara la pagava bé i en el fons tenia un gran cor.
Na Sara estava molt gelosa de na Maria, perquè li agradava molt en Josep, però sabia que amb el seu caràcter i el seu fic en el nas, no el podria tenir mai, encara que ella tengués molts de doblers.
Un dia na Sara va veure que na Maria tenia un bon panxó, i tot d’una va sospitar que podria estar esperant un fill. Na Sara es va posar encara més gelosa i va pensar en denunciar na Maria i tal volta encara podria tenir una oportunitat per casar-se amb Josep.
Quan ja havia decidit denunciar na Maria, na Sara va caure malalta d’unes febres i es va haver de jeure al llit. Na Maria va continuar servint-la, sense por d’aplegar les febres. Com que la temperatura del cos de na Sara era tan alta, na Maria li eixugava el front amb pedaços mullats de vinagre i romaní, li preparava sopetes i li feia bullidures d’herbes que havia aprés a fer a casa seva.
Quan un dia, na Maria donava fregues a Sara per amorosir-li la febre, es va fixar amb el fic del nas i li va dir que creia que li podria llevar. Sara, que estava molt fatigada per les febres, li va dir que fes el que volgués, tanmateix ella creia que s’estava morint. Na Maria, amb l’ajuda d’un gavinetet esmolat i les bullidures d’herbes del bosc, va anant curant el fic de na Sara fins que va caure sec del tot. Li va quedar una nafra molt lletja, però poc a poc amb ajuda del vinagre, les herbes i l’oli, es va convertir amb un senyal molt petit.
Entre la febre, les fregues de na Maria i el fic que havia desaparegut, la cara de na Sara semblava una altra. Un dia va venir a visitar-la en Josep i el seu germà gran que es deia Joan, que també era fadrí. Quan els germans varen veure na Sara, quasi no la varen conèixer i en Joan va quedar encantat d’aquella dona major, que semblava molt elegant i atractiva.
Na Sara no entenia per què la gent que anava a visitar-la li feia un altre cas, era més amable amb ella. Això va fer que na Sara encara fos més simpàtica i acollidora.
Un dia quan ja estava millor, varen anar al riu amb na Maria per recollir aigua, i na Sara va descobrir el seu reflex dins el riu. Sara es va alegrar molt quant va veure la seva cara molt més bella sense el fic del nas, i la seva pell molt més fina, i la seva mirada més tranquil·la i amable.
Na Sara es va girar cap a na Maria i li va donar les gràcies per haver-li tingut un esment tan amable. En aquell mateix lloc va aparèixer en Joan el germà de Josep i adreçant-se a na Sara, la va convidar a ca seva a conversar una estona. La cara de na Sara es va omplir d’alegria: a la fi un home s’havia interessat per ella, i era un bon home i atractiu. Tot d’una li va dir que sí, i se’n va anar amb ell.
Al cap de poc temps, en Josep va dir a na Maria que es casaria amb ella i anirien a tenir el fill a Betlem. En Josep encara li va dir que no es preocupàs pel nadó que duia dins el ventre: ningú l’acusaria de res, i manco na Sara, que no podria perdre temps amb aquestes coses, perquè el seu cor estava ple d’amor per en Joan, i ja no hi cabien rancúnies ni enveges.
Na Maria era molt pobra, i fins que no fos casada amb Josep havia de fer feina, servint una dona major Aquesta dona s’anomenava Sara i no era massa simpàtica ni posseïa gaire bellesa, i a més a més tenia un fic enorme ben al mig del nas. Cap home no se li havia acostat mai, i això la feia estar encara més rabiosa i malsoferta. na Maria la servia molt bé, perquè malgrat tot, na Sara la pagava bé i en el fons tenia un gran cor.
Na Sara estava molt gelosa de na Maria, perquè li agradava molt en Josep, però sabia que amb el seu caràcter i el seu fic en el nas, no el podria tenir mai, encara que ella tengués molts de doblers.
Un dia na Sara va veure que na Maria tenia un bon panxó, i tot d’una va sospitar que podria estar esperant un fill. Na Sara es va posar encara més gelosa i va pensar en denunciar na Maria i tal volta encara podria tenir una oportunitat per casar-se amb Josep.
Quan ja havia decidit denunciar na Maria, na Sara va caure malalta d’unes febres i es va haver de jeure al llit. Na Maria va continuar servint-la, sense por d’aplegar les febres. Com que la temperatura del cos de na Sara era tan alta, na Maria li eixugava el front amb pedaços mullats de vinagre i romaní, li preparava sopetes i li feia bullidures d’herbes que havia aprés a fer a casa seva.
Quan un dia, na Maria donava fregues a Sara per amorosir-li la febre, es va fixar amb el fic del nas i li va dir que creia que li podria llevar. Sara, que estava molt fatigada per les febres, li va dir que fes el que volgués, tanmateix ella creia que s’estava morint. Na Maria, amb l’ajuda d’un gavinetet esmolat i les bullidures d’herbes del bosc, va anant curant el fic de na Sara fins que va caure sec del tot. Li va quedar una nafra molt lletja, però poc a poc amb ajuda del vinagre, les herbes i l’oli, es va convertir amb un senyal molt petit.
Entre la febre, les fregues de na Maria i el fic que havia desaparegut, la cara de na Sara semblava una altra. Un dia va venir a visitar-la en Josep i el seu germà gran que es deia Joan, que també era fadrí. Quan els germans varen veure na Sara, quasi no la varen conèixer i en Joan va quedar encantat d’aquella dona major, que semblava molt elegant i atractiva.
Na Sara no entenia per què la gent que anava a visitar-la li feia un altre cas, era més amable amb ella. Això va fer que na Sara encara fos més simpàtica i acollidora.
Un dia quan ja estava millor, varen anar al riu amb na Maria per recollir aigua, i na Sara va descobrir el seu reflex dins el riu. Sara es va alegrar molt quant va veure la seva cara molt més bella sense el fic del nas, i la seva pell molt més fina, i la seva mirada més tranquil·la i amable.
Na Sara es va girar cap a na Maria i li va donar les gràcies per haver-li tingut un esment tan amable. En aquell mateix lloc va aparèixer en Joan el germà de Josep i adreçant-se a na Sara, la va convidar a ca seva a conversar una estona. La cara de na Sara es va omplir d’alegria: a la fi un home s’havia interessat per ella, i era un bon home i atractiu. Tot d’una li va dir que sí, i se’n va anar amb ell.
Al cap de poc temps, en Josep va dir a na Maria que es casaria amb ella i anirien a tenir el fill a Betlem. En Josep encara li va dir que no es preocupàs pel nadó que duia dins el ventre: ningú l’acusaria de res, i manco na Sara, que no podria perdre temps amb aquestes coses, perquè el seu cor estava ple d’amor per en Joan, i ja no hi cabien rancúnies ni enveges.
L’AMOR OMPLE EL COR DE BONDAT
I NO HI DEIXA LLOC PER A ALTRES SENTIMENTS DOLENTS
MOLTS D’ANYS
I NO HI DEIXA LLOC PER A ALTRES SENTIMENTS DOLENTS
MOLTS D’ANYS
Mn. Joan Bordoy i Gibert
Advent de 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario