Un pare anava amb el seu fill quan es varen topar amb una pedra de dimensions considerables ben el mig del camí. La reacció del infant va ser mirar el pare i fer cara de sorpresa davant aquell contratemps i ja pensava de quina forma evitar l’obstacle.
El pare li va dir que abans d’evitat la roca la intentes retirar per facilitat el pas a la gent que podia passar per aquell lloc desprès d’ells. El nin va dir a el seu pare que era molt grossa per poder-ho fer. Malgrat tot, el pare li va dir que ho proves amb totes les seves forces.
L’infant ho va fer fins que s’hi va esbreonar. Cansat de provar-ho una vegada i un altre caparrudament, va dir a el pare que no ho podia fer.
- De ver que has emprat totes les teves forces?. El va escometre el pare.
- Si, totes. Va contestar el fill abatut.
- No els has emprades totes. Replicà el progenitor.
- Si que ho he fet. Contestar el jove.
- Perquè no m’has demanat ajuda a mi, que som el teu pare, t’hagués ajudat. Ho jo no som part dels teus recursos. Va dictaminar el savi cap de família.
La nostra prepotents societat és així, emulant el fill que no té en conta el millor recurs que pot tenir l’ajuda inestimable del seu pare. Ens erigim caparruts davant qualsevol entrebanc i quasi mai ens adrecem al Pare poder demanar-li ajuda. I si ho fem és moltes de vegades quan no hi ha remei.
El ser creient forma part d’un joc molt semblant. Per una banda ens en de esforçar per resoldre les nostres qüestions i per altre que en veiem que no podem més demanar l’ajuda a algú molt més fort que nosaltres, esperant que moltes de vegades els resultats no són com nosaltres en agradaria, sinó com ha de ser.
Cada matí faig la mateixa pregària:
Senyor, donau-me forces per resoldre allò que puc.
Donau-me paciència per acceptar allò que no puc resoldre.
I saviesa per esbrinar quines puc resoldre i quines no puc.
Mantenir un sa equilibri de forces i paciència, i una gran dosi saviesa, ens faria ser més humils i feliços.
No hay comentarios:
Publicar un comentario