Estic trist, amb el cor compungit. No entenc res, pareix que mentre que sé més coses, manco les entenc.
Sé que per ser capellà, cal un llarg disceniment, un camí ple d’obstacles, estudis interminables, experiències humanes sense fi, sacrificis per la causa, obediències segues, renuncies personals importants que et rompen el cor, i un ramell de exigències que no cal nomenar-les.
Això si, la plenitud de sentir-te estimat pel Senyor paga la pena per tot això i més. Un gràcies d’una velleta o un somriure d’un infant, paguen de sobres qualsevol casta d’esforç.
Així hi tot, companys estimats i plens de qualitats de tota mena, ho deixen.
Continu se’ns entendre-ho, no vull cercar culpables, ni tan sols explicacions.
No més vull seguir estimant. Estimar a l’Església, i seguir estimant a els companys. Demanar a Déu que sigui Déu. Que el seu seguiment no sigui tan dolorós, que no hi hagi amargura dins allò que hauria de ser goig sense límits.
Per què som tan caparruts?
Sé que per ser capellà, cal un llarg disceniment, un camí ple d’obstacles, estudis interminables, experiències humanes sense fi, sacrificis per la causa, obediències segues, renuncies personals importants que et rompen el cor, i un ramell de exigències que no cal nomenar-les.
Això si, la plenitud de sentir-te estimat pel Senyor paga la pena per tot això i més. Un gràcies d’una velleta o un somriure d’un infant, paguen de sobres qualsevol casta d’esforç.
Així hi tot, companys estimats i plens de qualitats de tota mena, ho deixen.
Continu se’ns entendre-ho, no vull cercar culpables, ni tan sols explicacions.
No més vull seguir estimant. Estimar a l’Església, i seguir estimant a els companys. Demanar a Déu que sigui Déu. Que el seu seguiment no sigui tan dolorós, que no hi hagi amargura dins allò que hauria de ser goig sense límits.
Per què som tan caparruts?
No hay comentarios:
Publicar un comentario