Hi havia un estel molt petit en el firmament. Ell volia jugar amb els altres estels, però sempre el rebutjaven i no li feien cas. Els altres estels, quan es cansaven de jugar, es posaven a discutir quin d’ells era el més important. Un deia que era un sol d’un sistema galàctic molt important, un altre que pertanyia a una constel·lació que tothom admirava per la seva bellesa, un altre que era l’estel que tots els navegants miraven per orientar-se. Així, gairebé tots els grans estels del cel volien ser el més important.
L’estelet estava molt trist, li era igual ser petitet, però volia jugar i que li fessin cas.
Un dia el bon Déu va veure que l’estelet plorava, les seves llagrimetes feien una cua molt petita, però molt brillant i lluminosa.
El bon Déu s’hi va acostar, el va abraçar amb els seus sants braços i li va donar una forta besada. L’estelet es va sentir molt conhortat que el bon Déu, pare de tot l’Univers, li fes cas i l’estimàs tant.
El bon Déu li va dir:
- Ja sé que ningú no et fa cas, perquè ho sé tot, però jo t’estim molt, i a tu més perquè ets petit, dèbil i sensible. Però això no vol dir que no siguis molt important. Tothom ho és, malgrat no ho sembli. Mira: jo tenc una missió molt important per encomanar-te. El meu fill, el Bon Jesús, ha de néixer a Betlem, un poblet molt petit com tu. Hi ha uns pastors pobres i uns Reis màgics que no saben on naixerà el meu fill. Com que no hi puc enviar cap del altres estels perquè són massa grossos, hi hauràs d’anar tu.
Vés molt alerta, perquè si t’acostes massa a la Terra, podria ser que et fonguessis amb l’atmosfera, i desapareixeries.
El nostre estelet es va posar molt content, el Bon Déu li havia comanat una feina molt important: indicar a uns Reis Màgics i uns pastors pobres on era el Bon Jesuset.
Així ho va fer, es va posar en camí. Desgraciadament, aviat es va adonar que no el veien. Ell es va acostar molt a la Terra, però no bastava perquè el veiessin.
Va començar a tenir molta de por de desfer-se a l’atmosfera, i li va entrar una gran tristor en comprovar que no era capaç de complir la feina que el Bon Déu li havia encomanat.
La pena el consumia i, com que era tan sensible, es posà a plorar. Així dons, les seves llagrimetes s’il·luminaren i es va témer que els Reis Màgics i els pastors pobres miraven la cua que formaven les seves llàgrimes i que es posaven tot d’una en camí.
Això el va alegrar molt, però no podia deixar de plorar perquè no deixassin de veure’l. La tristesa va donar pas a l’emoció i l’emoció li permetia continuar plorant per indicar on havia nascut el nin Jesús.
A la fi, els Màgics i els pastors varen oferir els seus presents i varen adorar el ninet acabat de néixer. Tots estaven molt contents. Llavors tots se’n varen anar i deixaren aquella pobra família tota sola, tan tota sola que es posaren molt trists. La verge Maria i l’infant començaren a tenir fred, molt de fred. Sant Josep, cercava, pertot arreu, un poc de foc per escalfar la seva esposa i el seu nadó i també tots els animalets que hi havia dins l’estable. No trobava res per encendre foc, i es va començar a preocupar molt.
L’estelet s’adonà del que passava i s’entristí de veure que després de tota aquella alegria els havien deixat tan tots sols.
L’estelet va prendre una decisió. Ajudaria Sant Josep a encendre foc. I, amb molta de por, però amb convenciment, va començar a entrar a l’atmosfera. El valent estelet es va començar a desfer, cada cop més, però la seva única idea era fer arribar una mica de foc, ni que fos una espurna, a la llenya que havia preparat Sant Josep.
A poc a poc, l’estelet es desfeia. Era molt dolorós, però havia pres una determinació. Ja en quedava ben poc. Tanmateix va aconseguir que el seu petit cor, ben encès, arribàs a la foguera i l’encengués.
La pobra família es va alegrar molt, i també el nin Jesús i tots els animalets que hi havia dins l’estable. No sabien d’on els havia vingut el foc, però sabien que malgrat que pareixia que eren tots sols, el Bon Déu els protegiria.
L’estelet va desaparèixer, però el foc del seu coret va servir per escalfar el Salvador. Va ser el millor presents de tots, i va fer companyia durant molt de temps a aquella pobra i Sagrada Família.
No hi ha present millor que donar-se un mateix.
Bon Nadal i feliç any nou, i que els Màgics duguin moltes felicitat.
Mn. Joan Bordoy i Gibert
